Frankenstein, el més icònic representant del gènere de terror.
REDESCOBRINT ELS CLÀSSICS DEL CINEMA

Torrents de passions

11.07.2020 | 04:00

A falta de pocs volums per tancar la sèrie sobre cinema clàssic, aquesta setmana no ens centrarem en un gènere en concret, sinó que farem una mica de poti-poti i en tocarem tres de diferents que considero que han d'aparèixer en el nostre retrobament amb el passat: el terror, la ciència-ficció i el romàntic. Els dos primers no van ser gèneres principals durant l'època clàssica, i van explotar en gran mesura passats els anys 60. I tot i que el romanticisme és una constant en el cinema clàssic, el romàntic no és un gènere com a tal, sinó una temàtica o sub-gènere que va sempre enganxat a un altre. És per això que cap d'ells tindrà un volum específic, però si mereixen la nostra atenció perquè hi trobarem pel·lícules que ens faran al·lucinar i gaudir.

Començant pel gènere de terror, com quasi tots, aquest ja va començar a l'època del cinema mut, i ja ho vam veure. "Els films de terror són la versió actual de les històries i poemes èpics que s'explicaven al voltant del foc els nostres avantpassats", deia l'actor Patrick Wilson, i és que generar por cap als altres és un passatemps humà des de fa molts segles. I si hi hagués algú darrere teu ara mentre llegeixes tranquil el diari...?
El que més va lligat al cinema de terror són els monstres. Després del Dr. Cagliari o Nosferatu, el cinema sonor als anys 30 comença amb films de grans monstres que han sobreviscut fins avui: 'Dràcula' (1931) i "Frankenstein" (1931), dues pel·lícules que avui ja no fan por però que en el seu moment van fer-ne molta, doncs les audiències no estaven acostumades a les imatges xocants o a un llenguatge audiovisual que potenciava el terror. Recomano Frankenstein, una de les millors per entendre el cinema de monstres. Les dues van ser produïdes per Universal Studios, sense dubte la productora més terrorífica. És la que més es va centrar en fer terror en tot el període clàssic, i de gran qualitat. D'aquell mateix any també destaca "Dr. Jekyll and Mr. Hyde" (Mamoulian, 1931), que explora la doble personalitat i la part més fosca de la ciència.

Durant els següents anys veurem tot de monstres en pantalla que reflectien la por de la societat de llavors a una mort prematura, i és que el gènere de terror, com ho fa el cinema en general, ens ofereix una imatge clara de les pors i ansietats col·lectives de la societat al llarg de cada dècada. Vindrien 'La Momia' (1932) o "The Invisible Man" (Whale, 1933) – en català 'L'Home invisible' – de les millors d'aquells anys i del mateix director que Frankenstein, va ser un gran èxit generant moltíssimes seqüeles i tenia uns efectes visuals totalment trencadors. La pel·lícula no para i té un ritme salvatge.

També trobem 'El llop humà de Londres' (1935) i 'L'home-llop' (1941), el primer gran monstre cinematogràfic que no està tret de la literatura i que és una creació exclusiva del cinema. Té bon ritme però ha perdut els seus efectes de terror i avui queda com una peça innocent i passada, però si que va generar totes les bases de la mitologia de l'home llop i del cinema de licantrops, on destaca 'La Dona Pantera' (1942). Un altre clàssic del que s'han fet desenes de films és el 'El Fantasma de l'Òpera' (1943), que també té una versió en cinema mut al 1925, però que aquí encara buscava la manera d'encaixar bé la història en pantalla, que sí van aconseguir les versions posteriors. Sí que recomano 'Creature from the Black Lagoon' (Arnold, 1954) – en català "La dona i el monstre" – que té una duració molt assequible i és una bona lliçó de com generar misteri, terror i drama al voltant d'un monstre de gran força visual.

Després de la Segona Guerra Mundial, les pors de la societat van canviar cap al temor d'una guerra nuclear, i això va notar-se en el gènere. Neix "Godzilla" (Honda, 1954) al Japó, una gran metàfora amb molt de transfons social, o "I Married a Monster from Outerspace" (Fowler, 1958) – en català 'Em vaig casar amb un monstre de l'espai' – que té un títol tanoca i és una producció de sèrie B, però té una idea atractiva que dóna espai per la reflexió i les emocions.

El problema del cinema de terror és que les seves pel·lícules són les que envelleixen més ràpidament, i el què ens provocava malsons fa 10 anys, ara ens pot fer fins i tot riure. La por va molt associada a una època, i a més el gènere veu molt dels efectes visuals i del llenguatge cinematogràfic, on elements com el so o la llum són claus, així que quan passen els anys i totes aquelles tècniques queden obsoletes, el film se'n ressent. És per això que cal ser comprensiu amb les pel·lícules clàssiques i no només valorar-les per la por o els ensurts que ens provoquen, sinó també per la coherència de l'argument, la proposta visual o l'interès i misteri que aconsegueixen crear.

Per si voleu buscar altres films, fer-ho a través dels actors és una bona idea, així que aquí us donarem unes pistes. L'actor més important del terror clàssic és Boris Karloff (Frankenstein), el més icònic o representant del gènere. També hi destaquen Bela Lugosi (Dracula) o Claude Rains (L'home llop), o cap als últims anys del període, Christopher Lee (La Momia). De les tres últimes recomanacions de terror, en tenim dues europees. Són l'estranya "Dead of Night" (1945) – en català 'Al morir la nit' – que és un dels primers films episòdics de la història, a partir de petites trames genera una atmosfera de terror cada cop més gran, i "Les Diaboliques" (Clouzot, 1955), entre el thriller i el terror i que es va guanyar el públic amb la maldat i perversitat del seu guió. Finalment, tenim "The Night of the Hunter" (Laughton, 1955) – en català 'La nit del caçador' – que es coneix com la pel·lícula més inquietant de la història, una joia del terror que no et pots perdre.

Dos gèneres que estan molt lligats entre ells són el terror i la ciència-ficció, sobretot perquè de forma natural les històries que busquen fer por inventen fenòmens paranormals o monstres impossibles, i les pel·lícules de ciència-ficció moltes vegades mostren realitats futures molt fosques, apocalíptiques i distòpiques. No és casualitat que el nostre festival de Sitges, dels més importants del món, barregi aquests dos gèneres. Alguns exemples d'aquesta unió són "The Thing from another World" (Hawks, 1951) – en català 'Enigma de l'altre món' – insuportablement bona, va marcar el model de les invasions alienígenes al cinema per molts anys. Com per exemple 'The War of the Worlds' (Haskin, 1053) – en català 'La guerra dels mons' – menys inspirada i visualment obsoleta, però entretinguda i molt coneguda. O "The incredible Shrinking Man" (Arnold, 1957) – en castellà 'El increïble Hombre Menguante' – una brutal obra freak plena d'idees que a més ofereix una reflexió sobre l'existència i la vida després de la mort.

Seguint en la frontera borrosa que separa els gèneres, trobem "Invasion of the Body Snatchers" (Siegel, 1956) – en català 'La invasió dels lladres de cos' – una intel·ligent denuncia de la paranoia anti-comunista que encara avui és rodona. També van ser icòniques 'La Mosca' (1958), sobre un home mosca, 'La humanitat en perill' (1954), sobre formigues gegants, o 'The Blob' (1958), sobre una massa amorfa que s'ho menja tot. Totes tres són interessants, però tenen el mateix problema.

I és que si no ets un enamorat de la ciència ficció es fa un pèl difícil fer recomanacions de clàssics ja que molts formaven part del popular cinema de monstres i, per tant, ara tenen monstres, efectes i posades en escena caduques i quasi ridícules. Això també és provocat perquè una gran part de la producció del gènere era de sèrie B, que no gaudia de tots els diners necessaris. El cinema encara no estava preparat tècnicament pel què aquests films necessitaven, i per això la ciència-ficció va acabar d'explotar entre els anys 70 i 80, quan la tècnica ja era més propera a les intencions de les històries.

Si us voleu assegurar que no trobareu monstres o bitxos estranys, mireu "Destination Moon" (Pichel, 1950) – en català 'Amb destí a la lluna' – un altre clàssic més realista i seriós que busca ser didàctic científicament. Va marcar l'inici d'una dècada de recuperació pel gènere, la millor dècada del període clàssic, ja que als anys 40 la producció va ser molt baixa. El film de ciència-ficció que més recomano és "The Day the Earth Stood Still" (Wise, 1951) – en català 'Ultimàtum a la Terra' – que no només és una gran pel·lícula retro-futurista (com totes les clàssiques), sinó que ofereix una gran visió de com és la humanitat vista des de fora i com són totes les seves contradiccions. Entra en joc per primera vegada la reflexió de "som els humans la veritable amenaça?".

Tot i que arriba passada per uns anys, la millor manera per tancar l'època clàssica de la ciència-ficció és amb "2001: A Space Odyssey" (Kubrick, 1968) – en català '2001: Una Odissea de l'Espai' – que va ser tota una revolució i és l'obra per excel·lència del gènere. Però atents! No és una pel·lícula ni fàcil, ni comercial, ni entretinguda. No t'enamorarà per veure més clàssics. És una pel·lícula llarga i lenta, de poca trama i poc diàleg, però purament cinematogràfica: les imatges desprenen un magnetisme i una força que es quedaran amb tu un cop el film ja s'hagi acabat.

I per acabar, afegim al plat l'últim ingredient: el romanticisme. No és un gènere i mai va sol, però és molt identificable, i és el motor d'innumerables films. Aquí parlarem d'aquells en què l'amor és la peça central de la pel·lícula, i no una trama secundària. Perquè ser-hi, hi és en quasi totes les pel·lícules. "L'amor és allò pel què seguim vius", que deia Robin Williams. I una avantatge que té és que l'amor mai es fa vell, i per tant les seves pel·lícules poden arribar a ser atemporals. Si funcionen tan bé de manera global és perquè treballen per fer-nos sentir emocions, cosa que hauria de ser sempre la prioritat número ú del cinema. És aquesta busca de l'emoció la que fa caure el romanticisme en el melodrama, que no és més que la dramatització i l'èmfasi dels sentiments. També s'anomenen drames romàntics. El drama és el gran company de ball del romanticisme juntament amb l'altre eterna parella, la comèdia romàntica.

Un film d'emocions fortes és "An Affair to Remember" (McCarey, 1957) – en català 'Tu i jo' – que combina drama i comèdia amb molt d'equilibri i és d'aquelles que pot deixar empremta. Un altre clàssic per recordar és "Brief Encounter" (Lean, 1945) – l'aventura romàntica més coneguda d'Anglaterra, i una gran pel·lícula sobre la repressió de l'amor. Emocionalment pot ser desoladora, però val la pena veure-la.

Per relaxar-nos una mica, viatgem fins a "Irma La Douce" (Wilder, 1963) – en català 'Irma La Dolça' – una història d'amor plena de bogeria i humor, que a més va escalant a poc a poc sense poder tornar enrere i que juga amb l'exageració per sorprendre't constantment. Encara en un ambient de comèdia, trobem "Roman Holiday" (Wyler, 1953) – en català 'Vacances a Roma' – on, de manera molt natural i senzilla, una princesa rebel coneixerà un periodista que primer només es vol aprofitar de qui és ella. Aquesta primera intenció egoista que s'acaba diluint envers l'amor és un recurs de guió molt repetit en el sub-gènere. Aquí podem enamorar-nos d'Audrey Hepburn, una de les més freqüents en l'amor de Hollywood. Tampoc oblidem una pel·lícula feta 4 vegades – una molt recentment -, "A Star is Born" (Cukor, 1954) – en català 'Ha nascut una estrella – on recomano la versió de Judy Garland, ja que és la que millor mostra el sofriment.

Tornant al drama, LeRoy va dirigir dues pel·lícules sobre el retorn dels soldats de la I Guerra Mundial i els seus fantasmes, el millor "Random Harvest" (LeRoy, 1942) – en català 'Boira en el passat' – considerat un dels melodrames més importants, que juga amb la importància dels records i del passat, i com de fràgils podem ser sense ells. L'altre és "Waterloo Bridge" (LeRoy, 1940) – en català 'El pont de Waterloo – també una bona pel·lícula en una història d'amor, dolor i desencant: "l'amor ho és tot, i alhora tot t'ho treu".

Va ser el primer film de Vivien Leigh després de protagonitzar un dels clàssics de l'amor més grans de la història: "Gone with the Wind (Fleming, 1939) – en català 'Allò que el vent s'endugué' – d'un èxit irrepetible, amb una gran història molt ben narrada, però difícil d'aguantar per molts per la seva durada de quatre hores.

Aquell mateix any també es mereixia l'Oscar "Dark Victory"(Goulding, 1939) – en català 'Amarga Victòria' – avui encara vigent i en plena forma, que t'arriba molt endins gràcies a la gran actuació de Bette Davis. "Fins on arriba l'ésser humà per la felicitat d'aquells que estima?". Davis va convertir-se en la reina de Hollywood a "Jezebel" (Wyler, 1938), que descriu amb encert la vida del sud americana i on la dona té molta força. És brutal com parla de la gelosia i la seva ambigüitat. Qui és el dolent? Davis? O Henry Fonda?

I tanquem amb una de les meves preferides, "Marty" (Mann, 1955), un film inusualment intel·ligent, sensible i càlid d'un home solter que busca dona. Hi ha alguna cosa més simple i alhora complicada que aquesta? Al final, l'amor en l'art i en la vida està per tot arreu, en allò bo i en allò dolent, i també pot ser-hi en pel·lícules de suspens o terror com per exemple 'Rebecca' (1940), on Hitchcock ens barreja l'amor i l'obsessió.
Fins aquí arriba la mescla de gèneres. He anat a triar els gèneres més forts i que més passions aixequen, gèneres tan marcats que t'obliguen a posicionar-te: o t'agraden o no t'agraden. No és que t'agradin algunes de terror i d'altres no, sinó que quan es parla, s'agafa el concepte al complet, igual que amb el romanticisme.

Això passa perquè són dos dels gèneres que més treballen amb l'emoció, i per tant ens afecten més personalment. Al final, tot està dins nostre, i com diu Stephen King, "els monstres són reals, i els fantasmes també. Viuen a dins nostre i, a vegades, guanyen".