El mític John Wayne, el cowboy més gran de tots els temps.
REDESCOBRINT ELS CLÀSSICS DEL CINEMA

Western, el més gran de tots

27.06.2020 | 04:00

Agafes el diari. T'asseus. L'obres i et trobes amb una pàgina que sembla interessant. Et mira, i tu li tornes la mirada. Només existeix l'article. I tu. El duel és a punt de començar. "Totes les batalles són fetes per homes espantats que preferirien estar a un altre lloc", crida John Wayne i així arrenquem amb el gènere clàssic per excel·lència, doncs Amèrica marcava la norma en el cinema, i no hi ha res més americà que un Western.
Quan parlem de Western és fa difícil fer-ne síntesis ja que segurament és el gènere més gran de tots, el que més pel"lícules té, sobrepassant els deu mil films segons IMDB. Gràcies al llibre 'The Western' sabem que als anys 50 el 34% de les pel·lícules de Hollywood eren Westerns. Però... què són? Sobretot, un moment històric. Al segle XVIII i XIX els colonitzadors europeus, que havien arribat a Amèrica per l'Est, van llançar-se a la conquesta d'un continent immens i un gran territori desconegut: el llunyà Oest o Far West. No hi ha cap país que hagi aconseguit retratar i popularitzar tant els fets i protagonistes de la seva pròpia història, de com es va fundar Estats Units i com es van anar estenent les seves fronteres. Fins i tot ha agafat una aura mitològica, i igual que a Europa tenim la mitologia grega, els americans tenen el Western. Però tot i el seu naixement amb voluntat històrica, la majoria de Westerns no tenen molt rigor i mostren els fets de manera romàntica i esbiaixada. Dee Brown ho deixa clar al dir que "el Far West del cinema va ser simplement un lloc de màgia i meravelles. Hem de ser prou intel·ligents per aprendre la veritable història i reconèixer un mite quan el veiem".

El gènere engloba amb nostàlgia tant els anys d'expansió per conquerir el territori verge dels natius, com la Guerra Civil del 1860 o les Guerres Índies del 1890. Un dels meus problemes amb aquest gènere és que mostra amb poca consciència uns temps històrics molt negres, un temps de colonització d'unes terres de molta riquesa natural que van ser saquejades i ocupades sense cap consideració als seus habitants natius, que van ser massacrats. Tot comença al 1903 amb el curt 'The Great Train Robbery' en el cinema mut, i a partir d'aquí, l'atracció per poder fer escenes d'acció sense necessitat de masses diàlegs va atreure a molts directors i productors. Durant els anys 10, 20 i 30, tant en mut com en sonor, el Western es va començar a fer popular i aquest temps li va servir perquè el gènere anés buscant el seu lloc, creant les bases que el definirien i desenvolupant un llenguatge únic.

I no podem estar més estona sense parlar de John Ford, el director més gran i prolífic dins del gènere, amb 4 Oscars, que a més a més va participar molt activament de la seva fundació. Amb "The Iron horse" (1924) – el títol 'El cavall de ferro' que fa referència a la construcció d'un tren diu molt de la mentalitat de llavors - i 'Three Bad Men' (1926), que només recomano als més enamorats del gènere, va marcar un estil romàntic i èpic, que acabarà de popularitzar amb la coneguda "Stagecoach" (Ford, 1939) – en català 'La Diligència' – que va diferenciar-se entrant en profunditat en els personatges i va calmar l'acció omnipresent del gènere, que s'havia estancat i estava en perill. Molts diuen que és el film que va salvar el Western.

Llavors, les bases del gènere ja estaven pràcticament consolidades. Mostraven en termes absoluts dos bàndols, molt marcats i fàcils de distingir. Els bons eren molt bons, i els dolents molt dolents. En el bàndol dels bons hi ha el vaquer o cowboy, l'americà, sempre el protagonista, normalment un home viatger i aventurer que s'enfronta als dolents, rescata a dones en perill o lluita contra les normes de la societat, amb el seu revòlver i el seu cavall. I en el bàndol dels dolents, normalment els indis, els 'pells-roges' o natius americans, salvatges i violents, però també molt sovint altres cowboys deshonrats, pistolers o lladres. John Wayne va ser el cowboy més famós, clarament l'actor més reconegut del gènere. La seva presentació en zoom a La Diligència ja el presenta de forma èpica i serveix com una mena d'avís per tot el què vindria després.
Les històries també eren molt marcades i sempre mostraven el xoc entre l'individu i la comunitat: entre els indis i els colons, entre l'Oest rural i l'Est urbà, on quasi sempre es conclou que la civilització és inevitable i imparable. L'esperit d'aventura és constant, i també la violència entre persones, que ve marcada sobretot més pels codis d'honor que no per les lleis. Els arguments es van repetint entre la guerra contra els indis, el viatge a allò desconegut, la febre i busca de l'Or... de fet, són tan semblants que hi ha varis episodis que tenen múltiples pel·lícules, com és el tiroteig de l'OK Corral a Arizona, que diuen que va durar 30 segons però del què se n'han fet moltes pel·lícules, segurament les dues millors sent "My darling Clementin" (Ford, 1946) – 'Passió dels forts' - i "Gunfight at the OK Corral" (Sturges, 1957) – 'Duel de titans'.

Els escenaris són un altre tret identificador, amb els paisatges desèrtics o muntanyes infinites (per exemple Monument Valley o tots els Canyons), les vies del tren i els pobles de l'Oest, tots de fusta, amb el bar, la casa del Sheriff, el banc, la forca o els carrers. Els propis paisatges són raó de molts per gaudir d'aquestes pel·lícules, magnificents i plens d'una força magnètica. Els primers Westerns es filmaven en estudis, però la pròpia Los Angeles com a ciutat del Far West, quan es va popularitzar el rodatge en exteriors ja no es va abandonar. A més a més, el què mai hi poden faltar són els cavalls, val la màxima "no hi ha res a la vida que valgui la pena fer que no es pugui fer des d'un cavall", i els duels de pistoles, d'un a un, sempre justos i plens d'honor.

Una de les meves preferides és "The Grapes of Wrath" (Ford, 1940) – en castellà 'Las Uvas de la Ira' – un altre cop de John Ford, que explica molt bé què va significar la Gran Depressió per aquelles terres i et posa en primer pla la pobresa, la falsa esperança i la injustícia social. En aquesta dècada dels anys 40 on començava l'època daurada del gènere que explotaria als anys 50, també em quedo amb "They Died with the Boots On" (Walsh, 1941) – en català 'Van morir amb les botes posades' – que barreja humor i èpica, intimitat i espectacularitat. El gènere també atreia a la comèdia i tant Keaton com els germans Marx van fer paròdia del Western amb 'Go West', films del mateix títol, un al 1925 i l'altre al 1940.

Un bon exemple del què eren els Westerns dels anys 40 és "Duel at the Sun" (Vidor, 1946) – en català 'Duel al sol' – una superproducció que va ser només pensada pel lluïment de l'actriu protagonista però que és, també, una gran pel·lícula. A part de John Ford, l'altre gran director del gènere és Howard Hawks, de qui ja vam parlar com un dels més experts en la comèdia. Va començar una memorable trilogia amb "Red River" (Hawks, 1948) – en català 'Riu vermell' – un dels Westerns més humans i un dels millors perquè t'enamoris del gènere, amb estrelles com John Wayne o Montgomery Clift, que debutava. I encara va superar-se amb la seva germana "Rio Bravo" (Hawks, 1959), un film pensat al detall, molt enginyós i quasi bé sense defectes. I tanquem la dècada amb "The Treasure of Sierra Madre" (Huston, 1948) – en català 'El tresor de Sierra Madre' – que destaca per ser un Western diferent i molt moralitzador.

Cada gènere té els seus punts forts i punts febles, i els Westerns, al ser temàticament mediocres, senzills o limitats, basen la seva força en el dramatisme de les imatges, tant en els conflictes com els entorns que mostren. I amb això entrem a la dècada dels 50, on el Western era el gènere per excel·lència i les seves estrelles estaven més que consolidades. A banda de John Wayne, altres cowboys llegendaris són Maureen O'Hara ('Rio Grande'), Gary Cooper ('Buffalo Bill') o Henry Fonda ('The Ox-Bow Incident'). Curiosament, el fet que moltes de les estrelles del Western s'ajuntessin al 1952 per fer el drama 'The Quiet Man', va rellançar el gènere sense que aquesta fos ni tan sols un Western.
Passada la Segona Guerra Mundial, molts films van començar a qüestionar-se els ideals del Western original, i van començar a canviar-los. El to va passar a ser més fosc, més violent, els herois vaquers podien ser vistos com anti-herois, els natius americans eren tractats més justa i sincerament, i les dones van agafar papers de més rellevància. En general, es va canviar romanticisme per realisme. Tot i així, el Western seguia sent un gènere profundament masculí.

Exemples d'això són la estranya però fascinant "Johnny Guitar" (Ray, 1954) romàntica i violenta, i "The Searchers" (Ford, 1956) – en castellà 'Centauros del desierto' – un dels millors Westerns i el film preferit de l'Spielberg, que va portar a l'enfosquiment de tot el gènere, sobretot als anys 60. També, dos exemples molt coneguts del què dèiem abans de la limitació de les trames són "3:10 to Yuma" (Daves, 1957) – en català 'El tren de les 3:10' – i "High Noon" (Zinnemann, 1952) – en castellà 'Solo ante el peligro' – on els dos formulen el film a partir de l'espera, generant l'expectativa per un final que esperes durant tota la pel·lícula, i que es pot arribar a fer pesat o lent. També destaquen "Shane" (Stevens, 1953) – en català 'Arrels profundes' – d'un bandoler que defensa als dèbils, o la poc coneguda "Soldier Blue" (Nelson, 1970) – en català 'Soldat blau' – una petita joia amb molt de cor.

Fora d'Estats Units, i del què entenem com a Western pur, podem trobar la grandiloqüent "Els set samurais" (Kurosawa, 1954), que tot i que t'has d'acostumar al ritme del geni japonès i a les seves llargues durades, s'hi poden trobar grans escenes bèl·liques. Aquest mateix film va donar peu a varis Westerns, com "The Magnificient Seven" (Sturges, 1960) – en català 'Els set magnífics' – la còpia americana que sense ser excel·lent és bastant entretinguda. I arribem a "The Man who Shot Liberty Valance" (Ford, 1962) – en català 'L'home que va matar a Liberty Valance' – que és un Western profund i polític que va començar a mostrar l'Oest com un lloc on la llei, el ferrocarril i la civilització podien finalment imposar-se a les pistoles i que potser l'única lluita contra el mal i la injustícia no eren les armes. El xoc d'aquests dos mons – el salvatge i el civilitzat – és el motor del film. Es considera l'últim Western de l'època daurada, ja que a partir d'aquí vindria la gran decadència.

De fet, es comença una nova etapa que es coneix com l'etapa revisionista. S'anomena així per la voluntat que hi va haver per revisar el gènere i canviar tot allò que podia semblar antiquat o inadequat. Es canvia la concepció tradicional a nivell estètic, narratiu o temàtic, sobretot pel què fa al tracte dels natius americans, que passen a ser retratats amb més matisos i respecte, allunyant-los de l'estereotip de salvatges i malvats.
La forma més coneguda d'aquesta nova visió és el Spaghetti Western, que en essència parodiava els Westerns clàssics i molts dels seus clixés, i va treballar molt més l'ambigüitat moral en els personatges, va utilitzar una fotografia molt més bruta i encara més violència. El terme 'spaghetti' va ser utilitzat pels crítics americans de manera pejorativa per parlar de totes aquestes noves pel·lícules que es feien a Itàlia – i altres llocs d'Europa - i que ells consideraven obres menors en comparació amb les clàssiques de Hollywood. Sí que és veritat que els pressupostos eren molt inferiors i molts films eren etiquetats de classe B, però tot el rebuig que va tenir aquest cinema en la seva època s'ha acabat convertint en un gran reconeixement anys després.

Les dues grans figures de l'Spaghetti Western són Sergio Leone, el director pare, i Clint Eastwood, l'actor més present i mitificat. Les més conegudes són la trilogia del dòlar que acaba amb la "The Good, The Bad and The Ugly" (Leone, 1966) – en català 'El Bo, el Dolent i el Lleig' – i que van aconseguir internacionalitzar-se gràcies a la presència de Eastwood i a l'ambientació, òbviament, en la mateixa Amèrica del Far West. També aprofitem aquest moment del gènere per fer èmfasi en la importància que hi tenia la música. La banda sonora era molt important i omnipresent, i era clau pel clímax i el tancament dels films. Moltes vegades és destacada com la part més memorable. Això els italians ho van explotar encara més, fent un ús total de la música. Ennio Morricone, col·laborador habitual de Sergio Leone, és la figurada més icònica i important.

Aquesta dècada dels 60 ja queda fora del nostre camp d'estudi, però era important fer-ne menció al parlar del Western. Estats Units als anys 60 va viure anys complicats a nivell social i polític i la maquinària dels grans estudis es va ressentir, de la qual el gènere no es va arribar a recuperar mai. A partir de 1970 el Western va deixar d'interessar al públic general i, tot i que sempre hi ha clares referències o pel·lícules que beuen del gènere com Star Wars – que no deixa de ser un Western de ciencia-ficció – avui en dia és clarament un gènere minoritari.

El mític John Wayne va dir que volia ser recordat com algú "lleig i fort, però ple de dignitat". I així, el cowboy més gran de tots els temps va fer, segurament amb consciència, una de les millors definicions que es poden fer del Western, un gènere clàssic, del passat, però que de tant en tant encara torna per fer-nos gaudir del què ha estat l'esport més perillós de tots: els duels de pistoles.