Buster Keaton a "El modern Sherlock Holmes".
REDESCOBRINT ELS CLÀSSICS DEL CINEMA. VOLUM II

La millor manera de començar amb el cinema mut és a través de la comèdia

06.06.2020 | 04:00

Ara que ja ens hem endinsat en el cinema clàssic, hem de fer un obligat retrocés als seus orígens per descobrir com va començar a gatejar. És fascinant revisar obres fetes fa més de cent anys i veure com algunes encara són vigents, i és que l'artista Jean Cocteau no s'equivocava al dir que "un cineasta pot seguir vivint a través de la seva obra, com fan els rellotges de polsera dels soldats morts".
Irònicament, això no va ser del tot així pels primers anys de cinema per culpa de la condició química de la pel·lícula, de nitrat, que era altament inflamable. Es calcula que entre un 80% i un 90% del cinema fet durant els primers 30 anys arreu del món s'ha perdut. Així que avui parlarem d'aquest petit 10% que, per sort, es va salvar i que coneixem com el cinema mut.
En línies generals, el cinema mut avui en dia és feixuc de veure. Estem tan acostumats al cinema actual – amb més de 100 anys d'evolució – i a rebre tants estímuls constants que és difícil fer el viatge al passat i posar tota l'atenció en un cine que està més "buit" del què estem acostumats. També perquè els propis cineastes estaven creant un llenguatge nou a base d'assaig i error, anaven desenvolupant una gramàtica agafant les tècniques que afavorien la comprensió d'una història. Moltes de les creacions les atribuïm a temps posteriors, però ja existien durant el cinema mut: el color, els efectes especials, els moviments de càmera, l'Star System... De fet, la gramàtica audiovisual es va desenvolupar més entre el 1900 i el 1927 del que s'ha fet entre el 1927 i avui en dia.
Dels primers anys, on tot eren curtmetratges ja que el format del llargmetratge va tardar uns anys a instaurar-se, m'agradaria reivindicar la figura d'Alice Guy, qui va ser la primera a fer ficció i que va ser esborrada de la història per ser dona. Juntament amb Georges Méliès, van ser els grans pioners de la introducció del guió. Recomano veure per la importància que van tenir, "Viatge a la lluna" (Méliès, 1902), "El Gran Robatori del Tren" (Porter, 1903) i "A Sticky Woman" (Guy, 1906) i també "The Little Match Seller" (Williamson, 1902) no tan conegut però que és un curt preciós i molt emotiu que ja mostrava el potencial d'aquell nou invent. "La gent creu que el cinema mut és antic. Però és antic només perquè es va fer fa 100 anys, no pel format en si. El format mut és només un format, no és un format vell. I té l'avantatge que no treballa amb la paraula, sinó amb l'emoció, i no hi ha res més universal", diu el director Michel Hazanavicius, i ens agrada molt com ho diu.
nova indústria
Com ja sabeu, el cinema va començar a França i ràpidament es va estendre per Europa, sobretot allà on arribava el tren. En el primer volum parlàvem del monopoli americà del cinema. I jo em pregunto... perquè? Per què Hollywood no és a Catalunya si el cinema va néixer aquí al costat? Perquè es va instaurar a deu mil quilòmetres de distància en un món que no era global? Per la guerra i el conflicte. Immigrants jueus que fugien de la misèria van portar el cinematògraf als Estats Units i van ser els primers a entendre el cinema com una indústria que havia de produir en cadena. "Si Henry Ford fa cotxes, nosaltres farem pel·lícules". I quan començaven, la I Guerra Mundial va dessagnar Europa i Amèrica va prendre el poder. Per això la majoria de grans autors del cinema mut seran europeus.
Molts van començar treballant a Europa i, o bé per una guerra mundial o per l'altra, van acabar fugint cap als Estats Units. M'és impossible fer un repàs històric complet, però sí que hem de ser conscients que al parlar d'una època tendim inevitablement a buscar mites únics sobre qui fonamentar totes les creacions i invents, com és el cas de Méliès o Griffith, però mai és tan senzill com això. Van ser molts noms els que van participar de la creació i el desenvolupament narratiu, i aquí intentarem fer-ne un guia resumida però completa.
I sense dubte, la millor manera de començar amb el cinema mut és a través de la comèdia. En aquells temps, la comèdia no era gens "tonta". Era la que movia més públic i diners, i gran quantitat de tècniques i avenços es van donar gràcies a ella. Sempre sentireu a parlar dels tres grans mestres del cinema còmic, el podi de tres monstres que ho van canviar tot: Charles Chaplin, Buster Keaton i Harold Lloyd.
Al capdavant, clarament, hi trobem Charles Chaplin. Una de les figures més icòniques i importants de la història. Es deia que era més famós que Jesucrist. La clau del seu èxit va ser saber veure abans que ningú la importància d'individualitzar un personatge. Quan tot es centrava només en allò que passava, ell va centrar-se en el qui: va crear una personalitat, un personatge únic que es podia reconèixer a l'instant, el 'Charlot'. Qui el va llançar a la fama va ser el pioner Mack Sennett, un dels inventors del slapstick o comèdia física, un humor d'exageració corporal, de "cops i porres", que Chaplin va perfeccionar fins a la màxima expressió.
"temps moderns"
Recomano començar per 'Modern Times' (Chaplin, 1936) – en català 'Temps moderns' – època en què Chaplin seguia fent cinema mut tot i que el cinema sonor ja estava en ple rendiment. Els primers 20 minuts són tan brillants i tan actuals que si mai has vist cinema mut, quedaràs totalment captivat. Després pots seguir amb 'The Kid' (Chaplin, 1921) – en català 'El nen' – la seva primera gran pel·lícula i d'una gran sensibilitat. Perquè Chaplin mai va oblidar els seus orígens pobres i sempre va fer un cinema molt crític, que barrejava drama i humor amb una naturalitat que mai ningú havia vist llavors. Agafar una cigarro del carrer i fumar-lo com un autèntic marquès, aquesta era l'essència de Chaplin. Tampoc et perdis 'City Lights' (Chaplin, 1931) – en català 'Llums de ciutat' – una de les seves grans històries d'amor, un altre dels seus temes recurrents.
El segon en el podi és Buster Keaton. Tot i que no va ser tan reconegut en el seu moment, i l'entrada al sistema d'estudis el va portar a l'alcoholisme i al final de la seva carrera abans que en complís 40, el temps l'ha anat posant on es mereix. Com Chaplin, era un geni del gag còmic i de l'ús del seu cos, però amb l'afegit de que ell basava gran part de l'humor en el risc i la perillositat dels gags, fent veritables bogeries davant la càmera que avui en dia quasi cap actor estaria disposat a fer.
La ideal per començar és 'Sherlock Jr.' (Keaton, 1924) – en català 'El modern Sherlock Holmes' – que només dura 45 minuts, plens de tantes idees visuals i d'un humor tan precís que se't faran curts. Considerada la seva gran obra mestra, 'The General' (Keaton, 1926) – en català 'El maquinista de la General' – és una lliçó que demostra que amb l'humor es pot explicar qualsevol història. Keaton barrejava l'humor amb històries d'acció o d'aventures i la seva intel·ligència visual el va fer el còmic més respectat entre els intel·lectuals. "Seven Chances" (Keaton, 1925) – en català 'Set oportunitats' – té tantes idees, tanta originalitat i tanta astúcia que encara fan més mal les paraules que ell va pronunciar quan va ser ovacionat a Venècia un any abans de la seva mort: "Els aplaudiments estan bé, però arriben massa tard".
I el tercer geni és Harold Lloyd. A diferència dels altres dos, no era el director o la figura única i absoluta de les seves pel·lícules i potser per això ha acabat un esglaó per sota. Però als anys 20 era l'actor més reconegut i més ben pagat de tots, i va convertir-se en la imatge d'Estats Units al món, l'eslògan del país dels somnis. Amb barret, ulleres rodones i la imatge de maldestre perdedor, també va saber crear un personatge icònic i identificable. D'ell podeu mirar, sobretot, 'Safety Last!' (Taylor, 1923) – en català 'L'home mosca' – film on apareix en tota la seva esplendor, i 'The Kid Brother' (Wilde, 1927) – en català 'El germanet', una bona història que recull quin era el seu humor. Si tot això us fascina, repasseu també a dos altres mites com Larry Semon i Fatty Arbuckle.
Sortint de la comèdia, el director que jo recomano més per tastar el cinema mut actualment és F.W. Murnau. Comenceu amb 'Der Letzte Mann' (Murnau, 1924) – en català 'L'últim' – un film sobre la dignitat de la feina i els valors capitalistes, que va ser dels primers a moure la càmera per tot arreu i que demostrava com es pot entendre una història sense necessitat de paraules o inter-títols. I és que al cinema mut sí que hi havia diàlegs o textos en forma de títols durant la pel·lícula, que eren els que donaven la informació necessària. A vegades podien arribar a cansar i, de fet, els directors de l'època competien sobre qui era millor segons qui n'utilitzava menys.
La seva obra mestra i pel·lícula més important 'Sunrise' (Murnau, 1927) – en castellà 'Amanecer' – és un desplegament de talent narratiu, tècnic i visual aclaparador, té un muntatge, uns efectes i una força que no són pròpies d'aquella època. Té el primer Oscar de la història a Millor Pel·lícula i una història d'amor i tragèdia que recordaràs. És un dels grans exemples de l'expressionisme alemany, amb títols com 'Faust' (Murnau, 1926) i 'Nosferatu' (Murnau, 1922), menys inspirades i que han envellit pitjor.
Dins l'expressionisme alemany, que no va portar massa bé la derrota de la I Guerra Mundial i presentava un món fosc, d'ombres i monstres, també van sorgir altres grans directors com Robert Wiene, sobretot conegut per 'El gabinet del Doctor Caligari' (1920), que recomano com una bona experiència del terror en el cinema mut, o Fritz Lang, amb 'Metropolis' (1927), la cinta més influent de la història de la ciència ficció, però menys apte pel gran públic, i és que Lang no és un director fàcil per la densitat dels arguments i la duració del films, la majoria al voltant de tres hores.
Això també passa amb D.W. Griffith, que tot i que ja hem comentat la seva importància cinematogràfica, les seves dues grans pel·lícules 'The Birth of a Nation' (Griffith, 1915) – 'El naixement d'una nació – i 'Intolerance' (Griffith, 1916) – 'Intolerància' – són com ell deia "un espectacle colossal", superproduccions amb un gran desplegament de decorats i extres, però són molt llargues i es poden fer pesades de mirar.
Tornant al vell continent, anem fins a Rússia per parlar d'un altre moviment important, el realisme soviètic, amb S.M. Eisenstein i V.I. Pudovkin com a grans estàndards, que defensava "un cinema revolucionari per la revolució". Van ser els pioners i els més grans experts en el muntatge, dotant les imatges d'una poderosa energia i d'una dinàmica que no era gens habitual, canviant de pla constantment. El millor exemple és 'Battelship Potemkin' (Eisenstein, 1925) – en català 'L'acuirassat Potemkin' – la que més recomano, una gran historia de la lluita contra el poder plena d'escenes mítiques.
Si busqueu les llistes de 'Millors films del cinema mut' us sortiran altres noms imprescindibles com E. von Stroheim, King Vidor, J. von Sternberg, Abel Gance, Howard Hawks, Victor Sjöström... però, com sempre, la nostra missió és trobar aquelles pel·lícules més aptes pel públic general. Ah! Una cosa positiva d'aquest cinema és que el trobareu tot a Youtube o a la plataforma Filmin, és d'accés ben fàcil.
Abans d'acabar m'agradaria destacar 'La Passion de Jeanne d'Arc' (Dreyer, 1928) – en català 'La passió de Joana d'Arc' - que tot i ser una pel·lícula mandrosa al narrar el judici sencer de la jove més per textos que no pas visualment, és de les poques on podem apreciar una gran interpretació, de l'actriu Falconetti, ja que el film està farcit de primers plans i aconsegueix imatges que alçaven el cinema com un art per contra del què molts pensaven. O la més gran producció del cinema mut 'Ben-Hur' (Niblo, 1925), que va costar 4 milions de dòlars quan fins llavors el film més car estava al voltant del milió.
També és interessant veure els primers passos de Hitchcock amb 'The Lodger' (1927) – en català 'L'enemic de les rosses' – on introdueix la idea del fals culpable que l'acompanyaria al llarg de la seva carrera, o de John Ford amb 'Three Bad Men' (1926) – en català 'Tres homes dolents' – establint les bases del Western i la seva poesia paisatgística. I, finalment, com a aportació asiàtica no us perdeu 'Otona no miru ehon' (Ozu, 1932) – en català 'He nascut però€' – una increïble metàfora de la vida a través de l'assetjament escolar.
molt prolífics
Com a notes finals, tingues present que les millors pel·lícules es van concentrar en la dècada del 1920 al 1930, amb el cine mut en màxima expansió; busca, sobretot al principi, films de poca duració, cosa que no és difícil perquè trobaràs molts curts i migmetratges o llargmetratges de poc més d'una hora; i inicia't amb la comèdia, el gènere més fàcil de digerir i d'entendre. També tingues en compte que cap director per més mític que sigui es salva de tenir alguna pel·lícula que és una mica llauna, en part perquè experimentaven mentre rodaven, i en part perquè hi havia tants pocs directors que tots ells acabaven sent molt prolífics, fent tranquil·lament més de 30 films.
"Un moment, que encara no heu sentit res!" sonava 'The Jazz Singer' al 1927 donant el tret de sortida a la sonoritat del cinema. Mut i sonor van coexistir durant uns anys, però la dictadura de la paraula va ser una estocada mortal per aquest cinema que va ser enterrat i oblidat com una ciutat perduda de l'Atlantis. "Quan començàvem a dominar-lo, és quan es va acabar", es lamentava Chaplin.
Segurament, tant professionals com espectadors hauríem de revisar-lo més sovint per intentar que les pel·lícules d'avui fossin una mica més properes a la riquesa i a la puresa que un dia les seves antecessores van tenir. Obligaven als seus realitzadors a utilitzar tot el seu enginy per poder narrar històries sense paraules, i això es nota en l'entusiasme i les ganes de fer cinema que transmetien i que encara avui podem notar.