Modernisme amb ulls de dona.

12.05.2020 | 09:54

El Museu de Terrassa va presentar, fins fa poc, l'exposició "Dona i artista" a la sala del Tinellet del Castell Cartoixa de Vallparadís. La mostra donava visibilitat a dones artistes de Terrassa o molt vinculades a la ciutat amb obra que preserva el museu. La iniciativa va permetre descobrir o redescobrir la creativitat de 40 dones en l'art de la pintura, escultura, fotografia, el brodat i altres tècniques des del segle XIX fins als nostres dies i fins i tot n'havia una, un brodat, del segle XVIII.

Entre les obres exhibides, n'hi havia de Joana Soler Engràcia (1866-1914), una pintora destacada de l'època. A la sala del Tinellet es presentaven dues obres d'ella, un nu i un retrat academicista, que formen part de la col·lecció del Museu de Terrassa. La creativitat de Soler Engràcia no era la primera vegada que sortia a la llum a la ciutat. El juny de 2016, el mateix museu va inaugurar l'exposició "El Nu a la col·lecció del Museu de Terrassa" en la que també hi ha havia quadres de l'artista barcelonina molt arrelada a Terrassa.

La mostra presentava obra d'una trentena d'artistes, majoritàriament de Terrassa, i tots eren homes, a excepció de dues dones: la citada Joana Soler i Engràcia i Maria Pilar i Igual, també de Barcelona. Serveixi la referència per constatar la poca presència de les dones artistes. De fet, com vam veure en el reportatge dels cartells modernistes del dissabte passat, el Modernisme va prendre la figura femenina com un tema important però sempre des de l'òptica masculina. En l'època, les dones que volien dedicar-se a l'art no ho tenien gens fàcil pel context social i cultural. Moltes dones que van fer estudis d'art i varen despuntar, abandonaven l'activitat al casar-se i formar una família. També hi havia dones, com Carme Elias i Rubíes (Terrassa, 1871-1951), de qui en parlarem més endavant, que deixaven la faceta en optar per la vocació religiosa.

El talent artístic de Joana Soler Engràcia es va apreciar a la primera Exposición Femenina que va organitzar l'any 1896 la Sala Parés de Barcelona. Hi va participar amb brodats pintats i una reproducció a l'oli del frontal de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona. La seva obra va ser objecte de reconeixement. Tant és així que Soler Engràcia tornaria a exhibir obra en les següents edicions d'aquesta iniciativa anual de la Parés, els anys 1897, 1898 i 1899. En paral·lel va ser seleccionada per presentar obra a l'Exposición General de Belles Artes de Madrid de 1897. En la col·lectiva presentà quatre obres "Frontes de Sant Jorge de la Real Audiencia de Barcelona", "Tira de frontes de altar", "Tira de casulla" i "Ramo de naranjas". Pel conjunt creatiu, obtingué una menció honorífica. La pintora tornà a participar a l'edició de 1899 en el mateix recinte i ciutat.

En aquestes exposicions, Soler Engràcia va presentar obres de temàtica floral i fauna, de guix, de la figura humana, així com composicions ornamentals aplicades al teixit i a la indústria. Del treball artístic de la pintora es destaca que és una de les poques artistes de l'època que treballa la figura humana, el nu especialment, amb molta qualitat. I sobretot s'emfatitza aquest faceta del nu perquè està pintat a través d'uns ulls de dona i no d'un home com habitualment s'exposava en el seu moment.

No sabem quin llegat artístic hagués deixat Soler Engràcia donat que va morir jove, a l'edat de 48 anys, per la gran epidèmia de tifus. La seva obra està en propietat particular de la família i en el Museu de Terrassa. Segons els estudis fets, el lligam de la pintora amb Terrassa es deu a vincles familiars, del seu pare, Iscle Soler Mansot (1843-1914), que es va traslladar a viure a Terrassa (hi té un carrer dedicat) i del seu cunyat, Antoni Torrella Sagrera, enginyer i professor de l'Escola Industrial de Terrassa. Així mateix, el marit de la pintora, Josep Miquel Gual, fill d'una família benestant de la pagesia de la Conca de Barberà, va establir aquí la seva residència amb els dos fills petits quan va enviudar l'any 1914.


La Joana va néixer en el si d'una família plenament artística. Tant el pare, Iscle Soler com la mare, Rosa Engràcia Oriol, es dedicaven al teatre, eren actors i reconeguts a l'època, sobre tot l'Iscle que actuava moltíssim al Teatre Romea. El pare però va recomanar a les tres filles, Emília, Joana i Maria, que busquessin altres alternatives artístiques perquè considerava que el teatre era inapropiat per elles. L'Emília va estudiar música, la Joana, Belles Arts i la Maria, Magisteri. La Joana va ser una alumna amb nota alta a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on va aprendre amb el mestratge de professor Josep Pascó i Mensa i va ser premiada amb beques pel dibuix de blondes i brodats aplicats. També va rebre classes de Pere Borrell del Caso.

El Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona va fer un homenatge l'any 2008 a les artistes catalanes anteriors al franquisme amb una exposició, en la que hi havia obra de Soler Engràcia i en la que es subratllava el quadre "Nu assegut" protagonitzat per una dona nua, asseguda i capficada en si mateixa.

Coetània amb la Joana hi ha la Carme Elias i Mitjans (Terrassa, 1871-Jaén 1951). A hores d'ara no s'ha localitzat cap obra d' aquesta artista però en va quedar constància que pintava a la revista "Feminal", que dirigia Carme Karr i Alfonsetti, i que va tenir una estreta col·laboració amb l'Escola Mont d'Or de Can Bogunyà, seu d'artistes del moment com el pintor Joaquim Torres i Garcia i la seva dona, Manolita Peña i Rubiés, i el músic, mestre i poeta Joan Llongueras i Badia, entre d'altres. "Feminal" també va impulsar una delegació local amb un grup de dones de la societat benestant i instruïdes.

Les recerques publicades expliquen que Carme Elias va néixer al carrer Vinyals, 26 de Terrassa en el si d'una família benestant. El seu pare, Jacint Elias Escanyol, era filòsof i geòleg i amant de la muntanya. La família estiuejava a Vacarisses. Es pot dir, doncs, que aquest contacte amb la natura va influir decisivament en què la Carme es decantés pel paisatge. De la jove se sap també que va estudiar per ser religiosa i que va exercir com a mestra de les escoles Immaculada Concepción i Santa Teresa de Jesús de Terrassa. La seva pista es perd a partir de 1917 quan decideix posa fi a l'activitat de mestra i artista a la ciutat i viatja fins a Andalusia per entrar en un orde religiós a Jaén, ciutat on va traspassar el 1951.

Bibliografia consultada:

"Dones i artista. La col·lecció al Museu de Terrassa". Data: Juny 2019. Edició: Ajuntament de Terrassa. Coordinació: Gemma Ramos i Serra i Carles Sánchez i Márquez. S'ha consultat de manera especial l'article "Madame le peintre. Entre dos segles (XIX i XX)", d'Ana Fernández Alvárez.

"El nu a la col·lecció del Museu de Terrassa". Juny 2016. Edició: Ajuntament de Terrassa. Coordinació: Domènec Ferran i Gómez. Catalogació i textos: Gemma Ramos i Serra.

Nota: Ambdós catàlegs, d'un qualitat extraòrdinaria en presentació i contingut, es poden descarregar per internet entrant a la pàgina web del Museu de Terrassa.